Déu

Déu, en canvi, vindria a ser un showman. Si Déu no fos omnipresent (i no perjudiqués les regles del mercat amb els seu do d'ubiqüitat, a imatge i semblança de partícula quàntica), tindria un programa, un late show en prime time en alguna cadena d'èxit. No cal dir, que Déu seria nord-americà, és clar. Déu té una bona retòrica; alguns parlen de demagògia, però la veritat és que les seves argumentacions són cabals i sinceres: no té res a envejar als caps de files dels diferents partits; quan veu l'assistència esperona les paraules i comença a emetre una cantarella sonora i vistosa.

Déu va inventar el primer esports de masses: la religió. No obstant, va obviar patentar-ho arreu del món i altres espavilats van inventar el futbol, la literatura i els botellons. Què hi farem, i a més, qui s'atreveix a dir que Déu no és perfecte? Déu i la religió, la religió i Déu. La religió vindria a ser un d'aquells balls de discoteca, tipus l'aserejé, on tots els presents (sempre amb les excepcions dels quatre anarquistes crema-esglèsies i algun que altre comunista que encara no ha acabat Das Kapital) realitzen moviments espasmòdics amb una sincronització més aviat acceptable: fuetegem-nos, ara toquen hòsties, ara això, ara allò altre. I Déu, tot ell ubic, se'ls mira des del pòdium i els esventa paraules d'ànim: Al paradís, al paradís!

El diable

El diable no fa grans discursos, no. Tan aviat com comença a xerrar repapieja, s'entortolliga i predica els sense sentits més evidents. No és complicat, doncs, que el diable deixi un record insuls, un no-sé-què de desengany; l'especialitat del diable, però, no és aquesta, com ell prou ho sap. El diable esdevé un mestre en les distàncies curtes, en el tête à tête; quan hi ha absència de públic, envalenteix. Pas de rêves: tan sòls un xiuxiueig a cau d'orella, insistent però també insidiós, que enlluerna d'or les poques paraules que pronuncia. No és un gift, sinó un Gift.

N'hi ha que neixen malxinats

N'hi ha que neixen malxinats, és ven veritat. Feia ben bé vint anys que no el veia, però tot just el vaig veure travessar el carrer vaig saber que era ell. És cert, cal admetre-ho, que vam passar bones estones junts, al partit i en algun que altre cau, però van predominar els embolics i les males experiències. Tot va acabar un dia amb un parell de frases que eren més aviat sentències. Que no et vull veure més. Que no tens pebrots de repetir-m'ho tu això. No tinc més ganes d'aguantar-te a tu i al teu geni. Doncs molt bé. Fins mai. Fins mai. Em va saber una mica greu, no per ell, sinó per ella. A estones, a qualque cau, em quedava mirant-li aquells ulls tan blaus i tan rodons i em deia que si no ho fos de revolucionari anti religiós, podria pensar que es tractava d'un àngel.

Tot havia canviat. De pagès, qui m'ho hauria dit. Però la vida té aquest component d'impredictibilitat que la fa tant apetitosa. Pels matins munyia les vaques i després de dinar feia feina de camp. Les nits eren silencioses, d'aquelles que no es troben a ciutat, i fosques, ben fosques; d'aquestes nits que et recorden que el món va més enllà de tu mateix.

Un altre somni

Mentre m'explicava els ets i uts del negoci, n'Anna em va acompanyar a les piscines d'experimentació, que estaven situades en un recinte d'alta seguretat a l'ala oest. Un cop allà, ens vam apropar a una gran piscina d'aigües cristal·lines que estava en un forat d'uns sis metres de profunditat.

—Tanta alçada?— vaig fer sorprès.
—És necessària— va replicar ella. —Diguem que aquesta piscina és un petit luxe que ens hem donat i contravé les mesures de seguretat generals del recinte.
—Des d'aquí els observeu?— vaig dir a mitja veu.
—Exacte— va confirmar una veu des de darrera nostre.

Es tractava d'un home de pell morena, musculós; enorme es podria dir. Els seus trets eren àrabs, un nas generós, llavis amples i una mirada vibrant. Es va llençar de cap a l'aigua amb un salt gràcil i va eixir a l'altra banda de la piscina. Després d'una mirada de confirmació, vaig fer el mateix: se suposava que és el que hauria de fer i que millor que començar quan abans millor.

Només sortir de l'aigua, massa càlida pel meu gust, vaig sentir uns xiscles indescriptibles a un dels curts de la piscina. Aterrit, vaig poder comprovar, com dotzenes de mans urpades, verdes, intentaven fer-se lloc per una porta massa petita. L'altre home ja corria piscina avall i jo el vaig seguir; a dalt, la professora ens cridava que ens afanyéssim. L'home va intentar obrir una gran porta de vidre però no se'n va sortir: estava tancada. Els éssers, meitat home, meitat rèptil, corrien enfurismats i ens miraven amb un odi que només es podia classificar d'animal.

—Ràpid! A l'aigua— va cridar. Me'l vaig mirar bocabadat, però un cop ell es va llençar el vaig seguir immediatament. Sota l'aigua, vam anar fent braçades frenètiques per arribar al fons de la piscina, on hi havia una espècie d'ull de bou i una submarinista mirant-nos. Arreu de la piscina, al nostre voltant, se sentien sons apagats de cossos que entraven dins l'aigua i nedaven amb rapidesa. L'ull de bou es va obrir un metre i vam entrar un per cada banda; allà sota, més submarinistes ens esperaven i em van oferir oxigen. A dalt, quatre o cinc criatures colpejaven amb ràbia el vidre de l'ull de bou. Pràcticament havia sentit l'aigua de les seves braçades; ens havia anat d'un pèl.

De nit

Tot forçant les possibilitats,
repiques les passes del passat.
De nit, la vista es perd;
de nit, no hi ha avui.

L'Etern Retorn?

Silvio Berlusconi, who won a general election earlier this month, welcomed the latest evidence of Italy's leap to the right by declaring: "We are the new Falange.

The prime minister-elect's closest ally, Umberto Bossi, the Northern League leader, kept up the intimidating rhetoric, arriving for the first session of Italy's parliament warning of violence if the centre-left did not go along with his plans for federalism."
I don't know what the left wants [but] we are ready," he told reporters. "If they want conflicts, I have 300,000 men always on hand."

On Monday night, the area around Rome's city hall rang to chants of "Duce! Duce!", the term adopted by Italy's dictator, Benito Mussolini, equivalent to the German "Führer". Supporters of the new mayor gave the fascist Roman straight-arm salutes.

Més a The Guardian.

Endogàmica

L'endogàmia és a la vegada l'opció més fàcil i el camí més llarg.