Damunt d'aquesta roca

Deia Gandhi —si més no, aquell personatge que he recreat jo— que resistir la violència és una tasca relativament senzilla. Afirmava que la violència, pel mateix fet de ser violència, estava impregnada d'un perfum d'injustícia i donava automàticament la raó a aquells que la patien. En canvi, contava, aquells atacs que es fonamenten en la mentida i la manipulació resultaven especialment dolorosos per aquell qui els rep. Qui pot observar la mentida, pagar-ne les conseqüències i resistir-ne els efectes ben passiu i pacient?

No obstant és evident que qualsevol concessió en aquesta lluita silenciosa és una mostra de debilitat que allargarà el conflicte de manera sorprenent. Cal establir les bases de conducta, dictar-ne els mecanismes de reacció i simplement —si és que aquesta paraula pot arribar a escaure— restar assegut. Recordo una d'aquelles tardes —convenientment envermellida pel pas del temps— en què vaig plorar de ràbia i impotència: m'hi havia tornat, però no n'havia tret més que la sensació d'haver esdevingut jo també un botxí.

Tinc el mar de part meva. Hi tinc també els núvols i el cel blau de l'estiu, les besades i la brisa que fa renou durant la nit. Tinc tota una vida per esperar.

"Si véns, em trobaràs
ballant de puntes
damunt d’aquesta roca"